divendres, 13 d’octubre de 2017

Denunciem la brutícia

Durant tot l'any acollim persones d'arreu del món que trien el nostre poble per fer repòs una nit. Procurem donar-los el millor que tenim: temps, conversa, un llit, llençols, aigua calenta...
Tot senzill, però acollidor i net.
Per això ens dol que davant del refugi (i de fet a qualsevol racó del Palau) hi hagi brutícia perquè algunes persones no són conscients del bé comú.
Sisquere l'esperit del camí ajudi a desvetllar consciències i tots siguem corresponsables de cuidar el nostre entorn.


dimecres, 11 d’octubre de 2017

Omplim el refugi amb accent de Polònia

Elia Czarniecha, Bachrij Jadwiga, Barbara Ochotna, Elzbieta Jangito són quatre pelegrines poloneses.
Realitzen el camí ignasià. El van començar el 28 de setembre i avancen direcció Manresa.
Una parla castellà la mar de bé i això ha facilitat la comunicació amb la Soledat, que els hi ha ofert la clau, i l'hospitalera d'avui, la Teresina, que les ha visitat al vespre.
Bon camí!!!



dilluns, 9 d’octubre de 2017

Quan camines ho fas cap a tu mateix

"M'agrada caminar. M'encanta fer ruta. Fer quilòmetres i quilòmetres durant dies fins que et retrobes amb la simplicitat de la pròpia vida, l'essència: caminar, menjar i dormir." Així es defineix el Joaquim al seu bloc http://www.caminant.cat/category/cami-sant-jaume/ 

En Joaquim Margenat i Arxé fa de guia de muntanya. Acompanya persones d'arreu del món pels nostres cims i les nostres valls. I també li encanta conèixer món. El de Sant Jaume és el tercer camí que recorrer i és un somni que persegueix des de fa 16 anys. Ha sortit des de casa seva, a Riudaura. És un poblet de la comarca de la Garrotxa, tocant amb el Ripollès. 

El per què del camí el trobareu ben explicat al seu blog i aquí també hi recull totes les peripècies. A part de caminar i caminar, escriu molt bé. I es fa seva una frase de Bernard Ollivier:”Quan camines ho fas cap a tu mateix”. 

A gaudir d'aquest viatge cap a l'interior i de totes les descobertes que et trobaràs, Quim!






diumenge, 8 d’octubre de 2017

Vides paral·leles

És un dissabte tranquil al Palau d'Anglesola després de les mogudes del Correllengua i del Referèndum. Truquen a la porta el Frederic Sanoner i l'Stefan kiechle, semblen amics de tota la vida. Tanmateix són d'indrets diferents, un francès i un alemany. Tenen feines també diferents, un pertany a la marina francesa i l'altre ha estat fins ara provincial dels jesuïtes. Un està casat i té tres fills, l'altre viu en comunitat religiosa. Van sortir sols des de Loiola per trobar-se amb ells mateixos, per pair els enrenous de la vida i fonamentar el que el destí els hi prepara a partir d'ara. S'han conegut fent camí i han coincidit en força quilòmetres. Quan encara caminaven separats, els dos van coincidir amb la Roberta, aquella pelegrina italiana que camina direcció Santiago de Compostel·la. La Roberta els hi va parlar del Palau d'Anglesola, del refugi i de l'acollida. Tot això ho hem pogut compartir entorn la taula, en una vesprada en què el Frederic i l'Stefan han passat a formar part de la màgia que et regala el camí. Vides paral·leles, vides diferents, vides que el camí uneix respectant la manera de ser de cadascú.